dimarts, 2 de setembre del 2008

Quanta raó té en Kevin.




Puerto Madero, Madero Puerto, we’re going to Puerto Madero
To see a concierto...

And all the people that aren’t from here would like to come and stay
And all the people that are from here just want to get away
And all the people that aren’t from here would like to come and stay
And all the people that are from here just want to go to Spain
And then San Telmo to buy some “antiguos”
Then to La Recoleta to see some conchetas

(I love las minifaldas on Esmeralda
And the sexy porteños trying to pick up the Argenteenagers.
How nice, the Argenteenagers
Tomando sol in the primavera de Buenos Aires...)

Then to Almagro to dance a few tangos,
then to El Tigre to buy lots of mimbre

(Oh, I love el Microcentro, las baldosas flojas para verte la cosa
Los adoquines, los excesos en Congreso, all the piquetes...)

And then Belgrano to buy an helado (de dulce de leche)
Then to Palermo to see some enfermos...

Yeah, we’re going to Puerto Madero, Madero Puerto
Let’s go now!


bandoneón Pablo Mainetti / flauta Andrés Reboratti / bajo Gonzalo García Blaya / batería Emilio Bertolini / voces Luciana Godoy y Juan Álvarez / criolla, acústica y voces Kevin Johansen



a la foto: Tot anant cap al obelisco, un venedor del subte. La plaça de la casa rosada amb dos enamorats i dues noies practicant l'esport nacional: tomar mate. Els típics telèfons antics de San Telmo.

diumenge, 29 de juny del 2008

crònica d'una mort






Ja està

clong, clong

Blup

xip xip

xooof

prou

cling

blup

ffff

xrup

mmm...

t'ha quedat molt bona la sopa, Lola.

XOP!






i la va dinyar.





dissabte, 19 d’abril del 2008

hi havia una vegada, al 1994...



Remenant per casa he trobat un diari d'estiu de l'any 1994, on explico les meves vacances al Canadà. Us deixo un fragment de les meves vivències i pensaments als 6 anys:



i el dia 1 de agost vam marxa de casa la Baiba i en pat i després vam veura un ós negre de veritat i estava sueltu. i despres vaig ana a la galera i vaig trepitja jel

i el dia 2 de agost vaig fer raftinc al riu atabasca i feia molta corrent i quan en venien de fortes pujavam molt amun i despres vaig anar el cano i despres vaig ana amb vaixell a una illa

i quan encara no aviem arivat al vaixell vaig veure un elk i cabres i un cervol i els vam veure a la mateixa carratera i despres vaig ana a un parc i despres vaig

anar al cinema i quan es va acavar vaig cunprar ma un gelat i el dia 3 emb vaig comprar unes savates dindia i despres vaig mengarma un donut.


És curiós veure el punt de vista d'un nen sobre un viatge, de sobte t'adones que una de les coses més impactants per ells és menjar-se un donut al Canadà.

dilluns, 14 d’abril del 2008



Aurora
me han hablado de usted

Robert
¿a si? ¿quién?

Aurora
las voces dentro de mi cabeza

Robert
a claro, otra vez las voces. ¿Y qué le dicen?

Aurora
oh, vaya... verá... no lo recuerdo... ¡usan un vocabulario!

Robert
¿le hablan de amor?

Aurora
¡no! dicen... Robert és un obseso, un apestoso y un gilipollas!

Robert
pero eso es falso.

Delicatessen- Marc Caro, Jean Pierre Jeunet


un dels petits detalls que fan que em deixen parada quan miro una pel·lícula.

dilluns, 28 de gener del 2008

bifinal

Lápiz, pincel, manos… A ella le daba igual el instrumento, mientras su cuerpo desarrollara aquella genialidad gráfica-física. Ella sonreía mientras pintaba, de sus extremidades emergían las extremidades de otro ser del sexo contrario, por supuesto. Unas extremidades perfectas. Aquella vez le creó con carboncillo: brazos largos, delgados, a partir de ellos empezaba un cuerpo igual (alto y delgado), de rodillas débiles, pero decididas. Era Vio, era guapo.

Esmeró hasta el último detalle: perilla, lunar en la nuca, ombligo hacia dentro, miembro generoso y tobillos acariciables.

Levantó la cabeza, allí estaba, derecho, con un te en la mano. Ella con pan, vino y azúcar. El lunar la hizo reaccionar. Sus reflejos impredecibles hablaron: eres mi siguiente sueño.

Vio actuó como ella lo había nombrado: cómo un sueño.

Te, azúcar y sueño se convirtieron en un espiral sin fin a la vista. Los dos cuerpos juntaron sus extremidades, tal y como fueron creadas, e iniciaron el recorrido espiraloso.


final número 1: una gota, dos, tres… Tormenta. El carboncillo se derrite, el ombligo se convierte en cicatriz, el lunar en barba desagradable y los tobillos desaparecen. Vio muere, ella coge el pincel.

final número 2: una chispa, dos, tres. Vio prende fuego, Vio arde. Los tobillos desaparecen seguidos de las piernas, el ombligo y el lunar. Todo es ceniza. Ella coge el pincel.



*text basat en el guió de Obre't orenga! Curtmetratge que algun dia serà creat i esdevindrà famós, oi que si?

divendres, 7 de desembre del 2007

exercici de memòria

Com mana la Núria, ara toca parlar de mi.

Fa deu anys enrere: Vaig experienciar els primers símptomes de la preocupació adulta (fins aleshores havia estat una criatura feliç -en el sentit de bogeria infantil): els meus pares em van comunicar que marxàvem al Quebec durant gairebé un any. Van aparèixer les pors, l'enyorança anticipada i la intriga.

Fa cinc anys enrere: En plena adolescència. És quan vaig començar a adonar-me de tots els valors que m'havia transmès la família, i del benefici que suposaven aquests. Inicio una etapa plena de noves experiències, sentiments i desitjos.

Fa un any: Jo també havia acabat el treball d'Investigació de Mercats i tampoc em seguia un núvol negre. Compartia un bon sopar amb un bon amic, que en aquell moment encara no ho era, i el païa amb una copa d'alguna tipus d'alcohol. Començava a descobrir passions i a conèixer-me a mi mateixa (si, una mica tard ja ho sé). Ah, també vaig creure en poders sobrenaturals.

Ahir: Em vaig entristir al veure que havia d'estudiar quelcom que no m'agradava gens, i la certesa de que no m'agradava gens encara m'entristia més. La meva tristesa es va acabar tot compartint un entrepà del Xavisan amb un altre bon amic, una pel·lícula de terror i les olors d'uns camps de més enllà de Samalús.

Avui: M'he llevat a dos quarts d'una sobre un matalàs de llana, no gaire còmode. He agafat el cotxe, me n'he anat a casa, m'he rentat la cara, he anat a segellar l'abonaré a la caixa i a comprar raviolis al mercadona. He dinat, he estudiat durant dues hores i el cansament m'ha fet entrar al blog de la Núria. Ara espero per anar a Sopar al Carrer Gran amb dues, o tres, bones amigues. (com podeu veure tots els meus amics son bons).

Cinc cançons: és impossible triar 5 cançons d'entre tota la multitud que hi ha. Per això poso les 5 últimes que he escoltat. Love me or leave me (Nina Simone); Jazzanova - coffee talk (Saint Germain), Allah (tiken Jah Fakoly), O meu destino (Névoa), Liberty city (Jaco Pastorius).

Cinc llocs per visitar: El Marroc, L'Argentina, El Brasil, la Índia, Noruega, tornar a Islàndia, tornar al Quebec, el Senegal, Cuba, Groenlàndia, Iraq, el Japó, Austràlia... i tants més. Ho sento és que no en puc triar 5.

Cinc coses que m'agrada menjar/beure: Xocolata, fuet, formatge, arròs a la cassola, vi...

Cinc joguines preferides: Forest family, la Manulita, els cotxes de joguina, una pilota, pales i galledes.

Cinc persones a qui convido a fer el mateix exercici: A la Marta (cusina), la Ro, la vane, el miguel (insistint-li) ... etc. i a tothom qui ho llegeixi. Imprescindiblement (a no ser que ja ho hagi fet).

dissabte, 24 de novembre del 2007

l'home elefant


A l’Anglaterra Victoriana “mirar monstres” fou una forma acceptada de diversió: pagant només dos penics es podia contemplar un nan de cap gros, una dona barbuda o un parell de bessons siamesos.

L’any 1884 el Dr.(que després esdevingué Sir) Frederick Treves, cirurgià i professor d’anatomia a l’Hospital de Londres pagà tot un xíling solament per poder mirar una cosa que un cartell cridaner, enganxat a l’entrada d’una botiga abandonada de verdures, al·legava ser una criatura espantosa anomenada l’home elefant. Quan veié les bosses esponjoses i oscil·lants que en penjaven, ell mateix no s’adonà que es trobava en presència d’un ésser humà fortament intel·ligent i sensible.

Amb el propòsit de fer un conferència, Treves arranjà una visita de l’home elefant –en John Merrick, de 21 anys, veí de Leicester- a la Facultat de Medicina de l’Hospital. Aferrant-se a la tarja que el metge li havia donat, en Merrick arribà vestit amb una disfressa quasi tan espantosa com ell mateix. Una llarga capa negra li arribava fins a terra. Sobre el cap –que tenia les dimensions de la cintura d’un home- hi portava una gorra amb visera i cortina de franel·la grisa on havia fet una obertura ampla i horitzontal...

Treves preguntà si l’home era imbècil. El seu parlar era gairebé incomprensible i la seva actitud, tal com digué el metge després, era “la pròpia d’una persona, la ment de la qual és buida de tota emoció i de tota preocupació”.

De fet, Treves s’esperava que en Merrick en fos, d’imbècil. Defugit com un leprós, allotjat com una fera, amb la única visió del món que hom pot fer-se tot mirant d’amagat per un forat, des del carro de l’empresari de l’espectacle, semblava impensable que, malgrat tot, s’adonés de la seva condició.

Però Merrick ho feia. Treves arribà a descobrir que “tenia una sensibilitat aguda i –el que és més greu- una imaginació romàntica”- La malaltia que patia, neurofibromatosis, no li havia atacat el cervell; tenia un desig normal d’estimar i de ser estimat.


text sobre la pel·lícula THE ELEPHANT MAN, de David Lynch.

Us estranyi o no, hi ha forces homes elefant. Ho podeu comprovar buscant neurofibromatosis al google i clicant a imatges, us sorprendreu!